Biografia

Em van portar al món a Barcelona el 1972, de pares divorciats i família nombrosa, em considero afortunat per la vida que he portat, sense excessos ni em penediments.

Al igual que meu vell, m’he divorciat i tornat a casar, l’home és la única bèstia que s’entrebanca dos vegades amb la mateixa pedra, encara que considerar entrebancar l’enriquiment que suposa compartir la teva vida amb algú és faltar a la veritat.

Dos fills de la primera i magnífica muller amb la que vaig compartir gairebé dotze anys de vida i dos més de la perfecta senyora amb la que m’ha tocat gaudir el que ens queda d’existència, són prou per obtenir l’energia necessària per intentar avançar a la vida en quelcom tan imprescindible com ve a ser la teràpia personal.

Poc més tinc a dir d’això, tampoc estaria bé compartir la meva vida com si es tractés d’un gran germà escrit. Únicament compartir la fortuna que m’acompanya des que vaig començar el meu camí per aquestes terres.

Hi ha gent que es gasta un munt d’euros en professionals, molt necessaris per altre banda, per a conduir la seva energia, sigui positiva o negativa, de forma el més productiva possible, en el meu cas i debut a la meva condició de monologuista de discussió (és un terme que s’aplica a aquella persona que és capaç d’iniciar una discussió amb un altre, normalment la seva parella, i posar-hi fi dins la soledat d’una habitació en no trobar-se capacitat per aturar les argumentacions), en tinc prou amb escriure. Fins ara no ho feia de manera “productiva” i els meus texts desapareixien al limb. De tant en tant un flash mental mostrava la continuació d’algun d’ells i la desesperació de no trobar la llibreta, l’ordinador, el disc dur o el llapis USB on ho havia guardat anys enrere, em conduïen a oblidar, no sense assaborir l’amarga sensació del desaprofitament cultural que suposa obviar una història, bona o no és meva.

Per motius naturals treballo des dels setze anys, per fortuna sense aturar-me més del temps necessari, el servei militar i els descansos tant forçats com voluntaris em van atorgar períodes de relax (qui diu relax diu ressaca) els quals han dipositat a la meva psique la sensació d’haver complert amb la meva adolescència i joventut amb escreix en tant al que la festa boja és referit. En aquesta primerenca edat a la que em trobo no sento la necessitat de sortir, a banda dels aniversaris de/ (les ls) ami/(cs gues) i d’alguna que d’altre pel·lícula tardana, em sento genial a casa, amb els/les me/(ves us) petit/(s es) i la meva dona, perquè així ho vam decidir un disset de Desembre, encara que a ella li costi recordar-ho ;D, i amb els meus pocs hobbies.

Per un altre banda i debut a la meva professió, he viatjat una mica, per a ésser més precisos he estat dos anys treballant a mil quilòmetres de la  meva dona, a Olivenza, Badajoz, vuit mesos a Madrid i dos anys més a Groblershoop, al Northern Cape de Sud-àfrica. Amb el que el temps per a un mateix que tot esser humà necessita el tinc més que cobert. Ara toca gaudir d’una altre faceta de la vida, els/les me/ (us ves) petit/ (es s) i la meva parella.

Crec que als meus quaranta-tres anys tinc cobertes la majoria de necessitats aventureres, més tenint en compte que no soc persona de viatjar, com a molt al poble de la meva senyora o a qualsevol lloc del nord de la península. La costa m’agrada, però no hi ha comparació amb la muntanya i el bé que té el nord, per a mi, es que a la majoria de les seves platges trobes la cobertura de les muntanyes, ho tens tot, fins i tot una calor suportable.

Tinc la curiosa peculiaritat de gaudir de l’escriptura però no de la lectura. Soc conscient de que si llegís enriquiria més el meu vocabulari i podria eixamplar les meves influències, recolzant-me en elles per a crear nous relats, però no és el cas. No m’he equivocat en posar “si llegís”, no és que llegeixi una mica, és que no llegeixo, desgraciadament sempre tinc quelcom millor a fer, la meva dona en canvi si llegeix, llegeix posseïda per les lletres, un dels millor regals que li he fet ha estat un eBook, crec que el va amortitzar a la tercera setmana de tenir-ho, és una màquina de llegir. Per desgràcia per a mi no li agrada el tipus d’escriptura que practico, massa rebuscat, crec que se li fa feixuga.

Com a molt llegeixo els titulars dels diaris i de tant en tant algun article que em cridi molt l’atenció. De vegades, no moltes però alguna hi ha al meu historial, un llibre m’atrau i acaba caient a les meves mans, el curiós és que si el començo no acostumo a abandonar-lo, crec que únicament s’ha donat un cas d’abandonament i ha estat amb un llibre sobre la història de Catalunya que em va regalar la meva estimada muller. Tampoc soc d’estudiar...

Per motius familiars i de la típica vagància adolescent, no vaig tenir opció d’estudiar una carrera, no crec que m’hagués anat malament, però treballar tampoc. Vaig deixar els estudis als setze anys, en acabar el primer grau d’administració, direcció professional que he retrobat al mon laboral d’una manera un tant curiosa.

Vaig començar treballant al que a Barcelona, ignoro si és igual a d’altres llocs, en diem lampista, el que ve a ésser un electricista-fontaner-climatitzador en general, el “chapuzas” del barri.

El servei militar va acabar amb el meu servei a la primera empresa, vam aprofitar l’interval per acomiadar-nos amb afecte i a reveure. En tornar, sense perdre el temps, una tieta meva em va introduir a una gran empresa que es dedicava al manteniment industrial de grans instal·lacions a la que vaig exercir labors d’electricista i on vaig conèixer un dels millors mestres que qualsevol criatura tingué.

“El SemiDiós” era el sobrenom amb el que hem coneixien a l’entorn on treballava, m’ho vaig guanyar a pols amb el meu comportament de tot-ho-sap, tot ho sabia i tot ho discutia, més o menys com ara però amb vint i tres anys menys. Va ser una època de veritables excessos en quant a l’alcohol és referit, el nostre horari de treball era de set a tres de dilluns a divendres, encara que l’empresa es dedicava al manteniment tenia una secció per les obres noves, reparacions a gran escala i reformes en general, aquest era el nostre camp, les OT’s o ordres de treball. Vam arribar a un punt en que cada dia, en sortir de treballar, ens quedàvem al bar de l’estació de metro situada en front mateix del centre on treballàvem, per inflar-nos amb quantitats ingents de cervesa, tubs fresquets que acompanyàvem amb tapes vàries. –Aquesta ronda la pago jo!- llavors, tenint en compte que érem quatre aquell dia caurien quatre rondes com a mínim.

Home, Sanchez! ¿vens a prendre quelcom amb nosaltres? – i això ja eren cinc rondes, o això creus fins que la cosa s’anima i l’amo del bar et convida a un altre tub, llavors, per no quedar malament, decidim entre tots que la cosa torna a començar i així un dia darrera un altre.

A tot això afegir que també és el període extra-laboral més desfasat de la meva vida. Quan la ingesta d’alcohol entre setmana s’acabava, fins dilluns següent, començava el camí seriós, el del cap de setmana. Era literalment impossible beure tant i no morir, un autèntic miracle.

El meu germà secret, a qui el curs dels esdeveniments i els camins de la vida allunyaren de mi i al que trobo molt a faltar (no es que sigui mort, però ja no ens veiem). En Jordi i jo vàrem ser justs mereixedors d’un carnet VIP a tots i cadascun dels bar del carrer Aribau de Barcelona. Si el nivell del carnet depèn dels litres d’alcohol ingerits, nosaltres teníem un carnet de nivell Deu!

Aquesta etapa de la vida va durar sis anys, fins els vint i cinc, i va ser en aquella feina on vaig conèixer la mare dels meus dos primogènits, però això és una altre biografia.

Quan vaig sortir de l’empresa, ja com cap d’equip a instal·lacions elèctriques i amb una motxilla d’humilitat a l’esquena, tenint en compte que vaig començar sense cap rastre d’ella, amb una mica que em fiquessin en tenia prou per omplir-la, em vaig embarcar en una empresa i no és una frase feta, Nordtete.

L’origen de la paraula ve del nom del meu primer i únic gos, el Nord, un pastor Belga Tervueren de cabell llarg, finet com un galgo i afectuós com un os amorós. Des de petit li dèiem Nordtete ja que el vam tenir des del deslletament fins gairebé els dos anys, edat amb la que vaig haver de sacrificar el meu amic per un maleit tumor que li feia canviar el caràcter. El motiu principal pel que ens vam veure forçats a acomiadar-nos del nostre cadell va ser la arribada del meu primer fill. A la tendra edat de sis mesos el nadó s’arrossegava per sobre del gos i teníem por de que pogués succeir un accident, això ens va empènyer a tractar al Nord, sense resultat per desgràcia. Un altre al que trobo a faltar, però aquest no el tornaré a veure.

L’empresa que vaig muntar era una botiga de videojocs amb la que vaig aguantar un any, no soc un bon gestor i amb aquella edat no em prenia les coses massa seriosament. Va ser una etapa molt bonica, però econòmicament inviable.

D’allà vaig anar saltant d’empresa a empresa buscant l’estabilitat fins que vaig arribar a Abrera.

Vaig treballar a un projecte des del començament fins al final, passant per dues empreses i un ajuntament, m’ho vaig passar teta i vaig aprendre la hòstia. Son aquelles coses que passen únicament a la persona que es troba allà en aquell precís moment i que pren decisions complicades i arriscades, però això ja ho llegireu a la secció d’anècdotes.

 Un dels caps amb els que vaig treballar em va demanar que li fes un cop de mà per muntar una empresa, tenia un projecte multimilionari, era un visionari d’aquells que han rebentat la bombolla immobiliària. Es va passar gairebé tota la seva maduresa maquinant un pla per endur-se uns terrenys i la construcció d’uns pisos a un poble proper a una estació del AVE a la provincia de Tarragona. Si jo soc un gestor dolent, aquest home era un mestre, a la meva vida no aconseguiria arribar mai al nivell de negació en quant a la gestió d’actius i projectes és referit. La cosa, com era d’esperar, va acabar molt malament, amb denúncies i baralles entre el treballadors i el cap, jo vaig abandonar el vaixell en deixar de cobrar el segon mes, com les rates. Amb aquest home vaig treballar un any. Va ser un any de viatjar moltíssim, fèiem un projecte a Sitges per a una cadena d’hotels i el mateix amo ens va sol·licitar un pressupost per a la construcció d’un centre de turisme a Tiedra, un poble de Valladolid veí de Toro, població de Zamora on e provat el millor vi que el meu paladar hagi tingut mai el plaer de tocar. El Orot.

El projecte de Sitges va acabar be i sense molts problemes, però el que fèiem a Tiedra no va tenir la mateixa sort, al final es va abandonar en acabar només els fonaments, pel que dedueixo que el meu ex cap haurà tingut problemes. Sort Ángel.

Acabat de sortir de l’infern, un altre dels caps, en aquest cas era el cap d’una de les empreses contractades, em va trucar per a que l’acompanyés a una mitjana empresa dedicada a les instal·lacions que desitjava iniciar-se al món de la construcció aprofitant la bombolla. Aquesta aventura va durar sis mesos com a molt ja que el cavaller esmentat va deixar l’empresa per a gestionar una filial d’una gran empresa a una branca que encara no havia estat explotada per ella. Era com mirar al mirall, la majoria d’empreses es morien per esdevenir constructores i aquesta va decidir, essent constructora, provar amb les instal·lacions. L’esmentat director va tirar de gent de confiança i d’entre ells em va escollir a mi, donat que el meu currículum era complert no va tenir problemes per col·lar-me al projecte al que vaig començar com a encarregat d’instal·lacions i vaig acabar portant el control dels costs del projecte. Cóm? El meu cap i amic Jordi, va veure quelcom que ni tan sols jo veia, la va encertar, em va anar molt bé. Vaig aprendre molt i gaudir més.

Després d’un periple de cinc anys treballant a prop de casa i de veure passar el cap de quatre gerents, d’entre ells el meu amic Jordi, el cap, no el germà, així com veure rodolar els de desenes de companyes i companys, em vaig acabar afartant de la darrera adquisició a la direcció i darrera un breu “a prendre pel cul” vaig acabar portant els costs d’un projecte a Olivenza, Badajoz.

Terra de secrets ibèrics i bacallà daurat. Una etapa bonica i enriquidora encara que salpicada per la distancia a la que es trobava la meva actual dona i els meus dos fills grans.

Allà vam fer una planta termosolar, la primera del meu currículum. Una feina molt xula amb els seus més i menys, però realment magnífic. En aquest tipus de projectes treballa molta gent amb la que acabes fent amistat, per desgràcia també existeixen els típics capolls que no vols al teu costat, com puc ésser jo mateix per a un munt d’ells, però aquests son els menys. El meu caràcter m’impedeix relacionar-me durant molt de temps a la distància, el fet de que majoria fossin o visquessin al centre o sud de la península i jo fos del nord i un dels pocs de la meva província, va propiciar que el contacte es perdés, a tot això hauríem d’ajuntar que de la meva empresa jo era la meitat del personal al projecte, com a molt una tercera part, pel que el contacte no es podia donar ni a les oficines.

Acabat el projecte d’Olivenza em vaig passar vuit mesos a Madrid, a Alcobendas per a ésser més exacte en els que vaig gaudir de la oportunitat de treballar amb un dels quatre caps que s’han guanyat el meu respecte, segons el meu criteri evidentment. Els altres tres els vaig trobar a Olivenza i dos a Barcelona. La resta no serveixen ni per a signar les cartes d’acomiadament i he tingut uns quants.

Els vuit mesos van servir per preparar-me per el gran projecte, una altre termosolar, però aquesta vegada era una mica més cap al sud, concretament a Sudàfrica. En aquest projecte, que a dia d’avui encara està per acabar, he estat dos anys i com he dit més a dalt ja he tingut prou.

En aquest moment estic a l’espera del segon bebè que vindrà cap al Maig/Juny de l’any que ve i espero poder ésser amb ell i amb els altres tres tot el temps que es mereixen, els agradi a ells o no.

Su mensaje del formulario se ha enviado correctamente.

Ha introducido los siguientes datos:

Omple per comentar.

Por favor, corrija los datos introducidos en los campos siguientes:
Al enviar el formulario se ha producido un error. Inténtelo de nuevo más tarde.

Atención: Los espacios marcados con * son obligatorios.

Versión para imprimir Versión para imprimir | Mapa del sitio
© Daniel Sarria Romero